Crónica Marató Barcelona 2012 (por RosaLizandra)

Amb una satisfacció immensa puc dir finalment que he fet una marató, la de Barcelona, la de la meva ciutat, l’any justament que ha batut tots els rècords de participació i al costat de molts amics que, com jo, també debutàvem en aquesta especialitat.

Fa just 8 mesos que m’hi vaig inscriure i en tot aquest temps no he deixat d’entrenar ni de pensar-hi. M’he documentat molt, he canviat hàbits i m’he mentalitzat a consciència per superar aquesta prova. Era una il·lusió, un repte i el meu gran objectiu. No he deixat res per a la improvisació. He seguit fidelment un programa d’entrenament, poc exigent, però assequible, m’he sotmès a una prova d’esforç i he seguit les recomanacions dels més entesos. El meu nou Garmin Forerunner 310 XT ha estat el meu company de viatge (abans l’hagués tingut!) i el que em marcava els ritmes que havia de seguir. Tot, absolutament tot, estava sota control per arribar amb les màximes garanties a la marató. L’objectiu era acabar-la, però, no ens enganyem!, també fer-la amb un bon temps, que en el meu cas era baixar de les 4 hores. Una marató és constància, lluita, exigència i una gran perseverança. Cal molt entusiasme perquè no sempre és fàcil sortir a entrenar i no sempre estem en les millors condicions per superar la mandra a sortir.

I arriba el gran dia. Nervis, son i neguit davant la incertesa del que és desconegut. Tanta llegenda amb el mur. Em passarà a mi? Toparé amb un mur? Fins on sóc capaç d’aguantar? A la fira del corredor de la marató podíem llegir en una paret “Running is 90% mental, the rest is physical. Obstacles just make it more adventurous. Ens descobrim a nosaltres mateixos quan ens enfrontem als obstacles i a la marató se n’han de salvar molts. Quins obstacles em trobaré a la marató? L’ambientàs a la sortida és indescriptible. La gentada, impressionant. El dia, amb un cel blavíssim, espectacular. Saludo el Jaume i el Cesc (per sempre, els meus gurús), però no aconsegueixo trobar-me amb @ferranmoron i la Marta (quina ràbia!), vaig al punt de trobada dels Red Runners i saludo @pilarvi, @andorreti, @LeiaGesse, @rogerpons77 i @elparticula, que aquest any no correran la marató però han volgut ser allà per animar i acompanyar-nos en aquesta aventura (quin detallàs!), @sergio_RCB (ja experimentat en maratons), @Born2Run, @_A_l_e_x_R i @RetoBCN12, que també debuten com jo. Diuen que la veritable alegria és alegrar-se amb l’altre. Ben cert! Que gran poder compartir aquests moments tan especials!

Començo la marató a un ritme suau. Tot i que estic temptada de seguir un ritme més fort, faig els primers 4 km a 5.40. A partir d’aquest punt, però, ja no puc contenir gaire l’eufòria i accelero. Passo de 5.40 a fer mitjanes de 5.20 i 5.10 i per sota de 5. Em noto molt i molt bé. Gaudeixo del recorregut (Diagonal, Camp del Barça, carretera de Sants, passeig de Gràcia) i vaig recordant la fisonomia de la marató del Miquel Pucurull. Anar corrent pel mig del carrer per on sempre hi ha cotxes és un gran privilegi perquè dóna una perspectiva del lloc diferent a la que sempre hem vist. Tot va molt bé. No em perdo detall de res del que hi ha al meu voltant i arribo al km 15, just on el Sergi i els nens m’estan esperant, molt bé de forces. Quina alegria veure’ls! Ja ho teníem planificat, però amb tanta gent tenia por de no trobar-los. Estic pels meus barris i també veig molts amics i coneguts. Tot és una festa. Que emocionant! Encara més carregada d’energia, passo per davant de la Sagrada Família, que ens vigila imponent, i enfilo cap a la Meridiana. Fins aquí tot ha estat excel·lent. Arribo al km 21 en 1.51.13 i ràpidament començo a fer càlculs perquè veig que si segueixo així potser puc acabar en 3:45. Ai, ingènua de mi, que atrevida que és la ignorància!

Tot comença a canviar en girar Rambla Prim, entrar per la Diagonal i veure la torre Agbar tan i tan lluny. Això ja és un mal presagi. En aquest punt estem en el km 26 i les sensacions han canviat de la nit al dia. Procuro mantenir el mateix ritme, però noto que ja em costa més. Corro escoltant-me molt el cos per estar ben alerta de tot. A Glòries l’ambient és sensacional, però el que més força em dóna en aquell moment en què les forces han començat a flaquejar és trobar-me, cap al km 30, els “tuiteros” dels Red Runners animant. Quina il·lusió! Moltes i moltes gràcies!

S’acaba la Diagonal (per fi!). Tot apunta que això anirà bé, però en el km 32 un noi enfilat no sé on va cridant com un possés “LA MARATÓ COMENÇA AQUÍ, LA MARATÓ COMENÇA AQUÍ”. Tant els que són al meu voltant com jo ens el mirem amb una certa incredulitat: que exagerat! ja sabem el que falta! Però ben aviat entenc aquell crit. Quanta raó que tenia! Efectivament, la marató comença en aquell punt. Que difícil se’m fa avançar a partir dels km 33, 34, 35... No és un mur, és falta de combustible. No és psicològic, és físic, o almenys així m’ho sembla. Sé que puc forçar més, però també sé que no haig d’arriscar si no vull acabar amb rampes o mig marejada com tanta gent a partir del km. 32. Em noto amb les forces limitades, però m’anima tenir la certesa que l’acabaré. A partir d’aquest punt m’instal·lo en una velocitat de creuer molt còmoda per fer els últims 4 o 5 km de la cursa i garantir, així, l’arribada en condicions.

Havia somiat molt el pas per Portal de l’Àngel, carrer Ferran, plaça Sant Jaume i Rambla. Era el tram que més esperava, però no el puc gaudir. L’ambient a Portal de l’Àngel és espectacular, però en aquell moment només vull arribar i no estic gaire per a res. El Paral·lel acaba sent menys agònic del que m’esperava i, al final, encara em queden forces per fer els últims metres amb força dignitat. Una arribada inoblidable, un escenari magnífic i una emoció molt gran. Tot ha sortit rodó. Estic satisfeta per la marca, 3:52:48, per haver participat en aquest gran esdeveniment i per haver-ho compartit amb tots els amics que m’ha donat suport. Moltes gràcies a tots.

Ficha de la Cursa

Crónica de la I Maratest Badalona (30km) por rosalizandra

Superada la prova de foc de la Marató Barcelona 2012, la Maratest. Una cursa de 30 km pels carrers de Badalona pensada per preparar el gran repte del 25 de març. Circuit tancat, avituallaments, llebres i companyia: sens dubte, l’entrenament perfecte. Una bona manera de fer la tirada llarga, de posar a prova el cos en una distància llarga.

Només arribar al centre d’operacions de la cursa ja es veu que aquí tot serà ben diferent. Sense aglomeracions, sense cues, en un ambient tranquil i amable. M’acompanya l’Alícia. Ens coneixem poc, però només pel fet de coincidir en aquest gran projecte ja ens sembla que tenim molt en comú. De seguida em trobo @Sergio_RCB, @elparticula, @Born2Run i @RetoBCN12, alguns dels Red Runners amb qui junts a través de Twitter hem emprès l’aventura de la marató, ja sigui corrent com animant. No sé si sense Internet, sense Twitter, sense xarxes socials estaria ara preparant-me per a la marató i m’hauria aficionat tant a córrer, però això ja és un tema per a un altre debat.

Situats a la recta de sortida, m’enganxo a la llebre de 4 hores (5.41 el km), però només arrencar m’adono que em costa seguir el ritme. Massa lent. L’avanço, em quedo en terreny de ningú, sense llebre per davant ni per darrere. Al cap de poc apareix @RetoBCN12, més fresc que una rosa. Content, feliç, fent broma i així hi-hi ha-ha ens anem menjant els km. Certament, amb bona companyia els km cauen més ràpid. A partir del km 10 augmentem més el ritme, del 5.30 inicial passem a 5.20. És una cursa ben atípica. Tot va com en càmera lenta. No sembla que ningú estigui anant gas a fons. Al contrari, tot és pausat, a un ritme controlat. Cap al km 15 deixo anar al @RetoBCN12 que potser podríem accelerar una mica el ritme, però no em deixa. Em recorda que queden molts km. El seu sentit comú s’imposa. Continuem igual, però de mica en mica el ritme va augmentant i a partir del km 12 ja és de 5.14, 5,12, 5.10... fins arribar al km 25 en què ell accelera i ràpidament el perdo de vista. En aquest punt comença per a mi una altra cursa.

També accelero (ara ja puc...), però al km 28 començo a tenir flat (popularment conegut com a flato) i això em deixa plegada. Em menjo l’amor propi veient com m’avancen tots els que els que he avançat els últims km. No arribo a parar però gairebé. Flipo. Això és el mur, o què? No pot ser! Però no, no l’és. Les molèsties cessen i aquests minuts més lents em serveixen per recuperar-me i donar-me el gustàs d’arribar a la meta, després dels 30 km, fent un esprint propi de professionals. Al final, completo les dues voltes del circuit amb 2.41.00 i amb el convenciment que em queden forces per fer 10 km més. Examen superat!

Finalment, i ja per acabar d’alterar l’ordre natural de les coses, em salto la meva segona contrarellotge habitual per retornar a l’òrbita familiar i em permeto unes braves amb el @elparticula, @Born2Run i l’Alícia. Un gran dia, una gran cursa i una gran companyia.

PD. Per cert, m’he documentat sobre què puc fer per evitar el flat i he trobat aquest interessant article.

Fitxa de la Cursa

Crónica de la 22ª Mitja Marató Barcelona (por rosalizandra)

“La qualitat del que experimentes en una cursa no es mesura amb la marca que hi fas ni amb la classificació final, sinó amb les sensacions que tens mentre la corres.”

Són paraules d’Haruki Murakami que podem llegir a De què parlo quan parlo de córrer, i és així com jo em plantejo les curses. També la mitja marató de Barcelona 2012. El plantejament era fer-la com si es tractés d’un entrenament, gaudint del recorregut, de l’ambient i de les sensacions de córrer a la meva ciutat, sense forçar, sense voler fer marca. Falta només un mes per a la marató, porto molts km d’entrenament, aquesta mitja és la segona cursa de tres seguides i forçar massa potser podria posar en perill la preparació de tots aquests mesos.

Arriba el dia de la cursa. Hi ha nervis, però quatre paraules amb la @romana40, en @_x_e_l_a (a qui desitjo una recuperació molt ràpida i veure’l a la línia de sortida el dia de la marató), en @ferranmoron, la Marta i altres amics amb qui coincideixo m’ajuden a passar aquesta estona. El matí és esplèndid i l’ambient, impressionant. Les condicions són perfectes. Em situo en el meu calaix de sortida i començo a notar els efectes de l’adrenalina que em genera porta el dorsal i el xip. Sona el tret de sortida i allà no es mou ningú. El calaix està pleníssim i fins i tot hi ha gent fora les tanques que no ha pogut accedir al calaix. Se sent pels altaveus que els primers ja han passat el km 1 i nosaltres allà, quiets. Aquests minuts de retenció actuen com a revulsiu, al cap d’una estona ens comencem a bellugar, creuem la línia de sortida i tots els bons propòsits de no arriscar se’n van en orris. Correré com sempre i creuaré els dits perquè això després no em passi factura.

L’objectiu ara és clar: mantenir un ritme de 4,5 min/km sense passar-me en cap moment de 5 min/km. I així, com si es tractés d’un joc, enfilo passeig de Picasso esmunyint-me entre la gent, avanço per passeig de Colom per la vorera i per allà on veig un forat i agafo el carril bici de Paral•lel. A Entença el ritme s’alenteix una mica. Per la vorera no s’hi pot anar i el carrer és més estret, però aviat arribem a Gran Via i allà, amb tota la Gran Via per a nosaltres, es pot córrer a plaer. Quina sensació més extraordinària! Passo el globus 1.50 i no puc evitar recordar que tot just fa un any feia 1.54 a Granollers. Em salto el primer avituallament (no fa calor, no hi ha humitat i pràcticament no suo), passo per davant de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (bum-bum, bum-bum) i clavo la mirada a aquelles velles grans portes i finestres que tan bons records em porten. Creuem el glamurós passeig de Gràcia i seguim per la Gran Via fins al carrer Nàpols. Sense música i amb les orelles ben atentes per poder captar qualsevol cosa que passa a la cursa descobreixo per l’aspecte i per les llengües en què parlen que estic envoltada de corredors estrangers. Oh, em sembla tan exòtic! Ves quina bestiesa, però em satisfà pensar que han vingut expressament a córrer aquesta cursa de la meva ciutat.

Arribem al carrer Nàpols i per fi deixem la Gran Via per anar a buscar el passeig de Lluís Companys. Passem per davant del Palau de Justícia (un lloc que conec prou bé), superem el km 10, veig que porto una bona mitjana i m’instal•lo còmodament en aquest ritme per encarar la segona part de la cursa.

Ens dirigim cap al Fòrum, entrem per la Diagonal, justament per on tantes vegades he anat amb patins però mai corrent i per on passarem d’aquí un mes a la marató. El pensament de la marató en aquest moment m’aclapara. Buf, buf! En aquest punt és on em trobaré el fatídic mur. Porto 10 km i no em vull i imaginar com em trobaria si en portés 30. Aquest pensament és un aterratge forçós a la realitat. Veig que la marató és lluny encara, que no es pot donar res per fet, que és molt imprevisible i que cal continuar entrenant si vull tenir opcions a acabar-la. La preocupació d’aquest pensament queda aviat contrarestat en passar per davant del parc del Fòrum i recordar aquells moments tan especials amb els meus fills al parc. Córrer a la teva ciutat és com jugar a casa. Tots els referents, tots els elements de l’entorn et van a favor i les sensacions són extraordinàries.

Enfilem el camí de tornada fins a la línia d’arribada, passant abans pels carrers del Poble Nou, on els veïns animen de valent als corredors. Queda poc. El meu particular joc amb el Garmin s’està acabant i em començo a notar cansada. Els últims km són els que faig més lents. Veig que milloraré la meva millor marca personal en mitja marató, que gairebé en cap moment he superat els 5 min/km i em deixo portar una mica fins al final. La visió d’una ambulància recollint algú em fa recordar que tots som vulnerables i que no s’hi val a badar. Veure una ambulància que recull un corredor que està fent justament el mateix que fas tu encongeix el cor i, sense adonar-te’n, alenteixes una mica el ritme.

I, finalment, l’arribada. El lloc, immillorable. L’arc de triomf de marc de fons, el parc de la Ciutadella al darrere i una satisfacció enorme d’haver finalitzat la mitja amb 1.41.39, superant amb dos minuts la meva millor marca de fa tres setmanes a Granollers. Una nova millor marca que m’anima a plantejar-me nous reptes i noves curses.

“No és més fort el que arriba primer sinó el que gaudeix més del que fa”, diu Kilian Jornet a Córrer o morir. Doncs això mateix farem, gaudir, gaudir al màxim de córrer i del que sigui per sentir-nos més forts, més bé i, en definitiva, més feliços.

rosalizandra

Ficha de la cursa