Crónica Marató Barcelona 2012 (por Born2Run)

"En essència, som diferents d'altres homes. Si vols guanyar alguna cosa, pots córrer 100 metres. Però si vols experimentar alguna cosa, has de córrer una marató." Emil Zatopek

M’agradaria dedicar aquesta crònica a molta gent, en primer lloc als qui en un futur, llunyà o no, faran la seva primera Marató, també als companys que m’han ajudat a preparar-la, acompanyant-me en les tirades llargues o en curses, als que heu estat animant-nos abans, durant i després de la cursa i com no a la meva família que ha aguantat les meves sortides de running i els caps de setmana de curses.

Que llarga s’ha fet l’espera, fa unes dues setmanes que els nervis s’havien apoderat de mi, em costava dormir i concentrar-me.

Des de que vaig fer la meva primera cursa a l’Abril del 2010 els meus objectius han anat incrementant en dificultat, ara fa mes de un any, el 6 de març del 2011, quan estava tot sol animant als participants de la Marató de Barcelona 2011, que baixaven per Avda Sarrià i agafaven Travessera de les Corts, just aleshores, es quan vaig decidir que a la propera Marató de Barcelona jo estaria rebent els ànims i aplaudiments de la gent mentre participava a la Marató.

La veritat es que des de aquell dia el meu objectiu “running” era estar a la sortida de la Marató de Barcelona 2012. Gracies a aquest objectiu, i gracies a Twitter, també, he tingut la sort de conèixer a altres “corredors/amics” amb objectius semblants al meu.

El camí ha estat dur, però no complicat, per que quan fas el que t’agrada tot sembla més fàcil. L’entrenament ha estat el millor d’aquest camí, les tirades llargues que van incrementant setmana darrera setmana, els temps que van baixant, les millores que vas notant, treballant fort i dur res no es impossible. Han passat kilòmetres i kilòmetres, sabatilles i mes sabatilles, curses i mes curses, música i més música i gels i isotòniques, i carbohidrats i pulsòmetres i samarretes i tirites pels mugrons, i braves i mes braves.

Línea Blava

Realment l’ambient que envolta la Marató no es comparable amb cap de les altres curses que he fet fins ara, la quantitat de comentaris a twitter, la famosa línea blava, la fira del corredor (això si que es una fira), les emocions de tothom, tant dels novells com jo com dels veterans, la quantitat de consells de tota mena...

Diumenge a les 05:30 a.m. despertava o millor dir m’aixecava del llit, per que lo de dormir no va ser possible. Per esmorzar, va caure doble ració del meu habitual entrepà de Nutella i de cereals, vaig de vestir-me per l’ocasió i vaig anar a buscar a @elparticula. Quin crack! part del mèrit d’aquesta marató es seu, pels anims, tirades llargues pel riu, entrenaments, curses...

L’ambient a l’arribada tot i ser les 07 del matí ja era especial, la gran diferencia amb altres curses es que tots els allí que estàvem ni escalfàvem ni estiràvem , tots estàvem estirats o assentats a terra, descansant.

Descansant

Els Redrunners anaven arribant, el SergioRCB amb l’Albert, el Retobcn12, CrazySeagull73, Xela, GermàTub, Rosalizandra, Mes tard anaven arribant els grans animadors, Leiagesse, Andorreti, Pilarvi, Rogerpons i Romana.

The Red Runners

Petar la xerrada va anar molt bé, sobretot amb el SergioRCB que ja te experiència en el tema. Els nervis ja havien minvat, ara necessitava que fossin les 08:30 i començar a córrer. Em col·loco en el meu calaix i al poc temps ja estic caminant dirigint-me a la sortida, començo a trotar i en el moment de passar sota l’arc de sortida m’emociono pel sol fet d’estar allà. El ritme es baix, com estava previst. Va anar molt bé la Maratest per prendre consciencia del ritme a seguir durant la Marató.

Sortida

La meva idea era anar a un ritme de 05:41, per aconseguir fer sub 4hores però digues-li força, digues-li emoció, digues-li ànims em poso a rodar sobre 05:30. Ja des de bon començament vaig veient que l’animació serà bona, deu n’hi do com estava el carrer Tarragona! I la cruïlla de Numancia amb Berlin! I la carretera de Sants!...  això pintava molt bé. Tanta empenta i tanta claca també em feia patir una mica ja que tot sol m’animava i el ritme veia s’em disparava...

Al kilòmetre 10, a la carretera de Sants, primera trobada amb la família, petons, abraçada i el meu pare dient-me “corre!! no et paris que perdràs temps” com si volgués agafar als keniates...

Red Runners de la Masia

Agafat el ritme de creuer, els kilòmetres van passant i em trobo molt a gust. Tinc la primera trobada amb la claca de Redrunners. Xino xano vaig passant kilòmetres. S’ha de mencionar la gran quantitat d’avituallaments que te la Marató, Mes o menys cap el kilòmetre 15 em vaig obligar a anar bevent en tots els avituallaments i a baixar una mica el ritme per no pagar-ho més endavant.

Vaig passar la mitja en 1h 53minuts. Cap molèstia mes que unes ganes de pixar bestials, es el que passa per beure tanta aigua, però estem en una zona que no permet una paradeta de rigor així que vaig tirant. Saludo a un company de feina cap el kilòmetre 23 i encaro la baixada cap a la zona de Diagonal Mar, on puc fer la “paradeta tècnica” de rigor.

Encarem una zona amb una animació maca, la Diagonal estava prou plena de gent i amb força animació. Espectacular sobretot el canvi de sentit a Glòries, per uns moments em vaig sentir un ciclista del Tour pujant el mític Tourmalet.

Cap el kilòmetre 30, de nou la claca de Redrunners animant com descosits, Gracies, Gracies i mil Gracies. També em trobo al GermàTub, que en tot moment va preguntant-me si necessito alguna cosa i si vaig bé. També em crida el Barceruel que esta fent de llebre-guia de un corredor invident, quin crack, i que per cert va anant twitejant la seva Marató.

Km 30 i amb un somriure a la cara

Començava la part dura i més solitària ( o potser era jo que ja començava a notar els kilòmetres). Els kilòmetres que portes comencen a passar factura i comences a veure que hi ha gent que ho està passant molt malament. No paro de veure gent estirada per terra amb rampes per tot arreu, crits de dolor o de ràbia per no poder seguir, ben ve semblava que havia entrat en un episodi de “The Walking Deads”, perquè hi havia zombies corrent. Jo començava a sentir les cames molt pesades i el que més por em feia era que em vingués una rampa i hagués de parar, així que vaig decidir abaixar el ritme una mica i intentar assegurar el tret. Allà al Litoral vaig agafar molts ànims quan vaig, sentir al Miquel Pucurull animant. Quan el Miquel va dir-me que se’m veia molt bé, li vaig fer cas.

Finalment arribem al Parc de la Ciutadella i d’allà a l’Arc del Triomf. A partir d’aquí, la Marató es fa mes emotiva, cosa que fa que els kilòmetres no es facin tan durs. El pas per Ronda Sant Antoni, Plaça Catalunya , Portal de l’Angel, es increïble, tot de gent cridant i animant, l’arribada a l’avituallament Correcat del km38 també va ser una altre moment especial amb tothom cridant i animant, (de fet no vaig ni veure la Catedral). El pas pel carrer Ferran , la Plaça Sant Jaume i les Rambles, amb tots els “guiris” mirant i animant va passar en un “plis”.

Havia quedat al km 40 amb el Xavi i la Sònia. Ja baixant la Rambla amb l’únic que anava pensant era en veure’ls. Ja em movia per inèrcia i tot i no voler-ho reconèixer, en el fons ja sabia que això ho tenia fet. Se’m va fer etern aquest tram.. Passat el km 40 finalment me’ls trobo després de l’últim avituallament. En veure’ls m’emociono, però em va donar molta força, va ser el millor dels isotónics, em vull parar per abraçar-los i petonejar-los, però en canvi el meu fill em diu, “vull córrer amb tu”; i els meus ulls s’humitegen de l’emoció. I es posa a córrer al meu costat com un campió mirant endavant , i la Sònia ens va seguint tota carregada, de veritat es un moment que no oblidaré mai de la meva primera Marató, de fet va ser el millor moment de la Marató. A prop del 41 em despedeixo d’ells i pujo cap a plaça Espanya amb un cúmul de sentiments bestials.

Començo de nou a sentir molt de xivarri de gent i un speaker cridant coses que no escolto. Faig l’últim gir a l’esquerra i de sobte tot es queda en silenci només em fixo en els arcs d’arribada , ens mirem amb els corredors que tinc al costat i somriem i no sprintem i aixeco els braços i creuo la meta...

...tinc els ulls humits, les cames dolorides la panxa trinxada dels gels i del isotónic i em sento que he fet una cosa molt gran, que res no es impossible.

Ja soc Maratonià.

Finishers

Gracies a tots els que m’heu ajudat a complir aquest somni

Gracies

PS: tot i que molts diuen el contrari, jo ja estic pensant en la Marató Barcelona 2013, tinc que córrer amb molts Redrunners debutants!

Ficha de la Cursa