Al gener em vaig obrir una compte al Twitter i vaig començar a seguir gent que veia que es dedicava al running, i vaig conèixer la RosaLizandra. Una noia maratoniana i amb un currículum “runnero” que tomba d’esquenes i em comenta que ha quedat per fer Bombers amb un grup al qual pertany que es diu Red Runners a les 9 del matí. Investigo, entro al seu bloc i veig que el lema que tenen per motivar-se és molt bo: “El último paga las bravas”. Penso “espero que no mengin gaire”. Em decideixo a demanar l’ingrés al grup amb un mail la nit abans quan la Rosa als 5 minuts em comenta via tweet que no pot anar a la cursa, ja que a pesar d’antigriposos a dosis massives està fatal. Fantàaaastic. Bueno…ja em presentaré sol allà al punt de trobada.
Voltaren 100 mg (doble dosi) + Fisiocrem + cuixera de neoprè i vaig cap allà. Pujo al metro a la línia vermella i torno a reviure la fantàstica sensació de veure runners pujant al llarg de les estacions. Anar cap a una cursa i veure la gent pujant al metro és flipant. Una ambient de cordialitat i de salut que et fa oblidar per un moment tota la catàstrofe que està passant al nostre voltant en el dia a dia. En aquesta cursa, com que el dorsal està integrat a la samarreta tots anem iguals. Tots amb samarretes de quaresma que fa inconfusible la direcció on van i a què van. Arribo a Arc de Triomf i tothom morat baixa del tren.
Primera parada, deixar la bossa al guarda-roba. Organització increïble. Ràpid i eficaç. Una noia joveneta em col·loca la polsera amb en número d’identificació i em diu “compte no t’agafi el cabells”, en lloc de dir “els pèls”. Els que em coneixeu sabreu que això es impossible. Li comento que si ho aconsegueix la invito a dinar on vulgui ja que s’haurà produït un miracle. Encara riu ara.
Vaig cap al punt de trobada i veig tres nois i una noia sobre la creu imaginativa que estava marcada al Google earth. M’apropo i dic “sou Red Runners?” I em diuen que sí. elparticula, LeiaGesse, Xavi i… ara no recordo el nom. Perdona el que falta. Després ve més gent al grup. Em presenten a Pilarvi a qui també seguia al Twitter. Em sento ràpidament molt ben acollit i elparticula m’explica de què va això dels Red Runners. Anem cap a la sortida.
Em separo del grup ja que el quàdriceps esquerre em demana molt calentament. Un cop ja amb molt menys dolor vaig cap al calaix de sortida menys 45. Ambient espectacular. Vídeos del patrocinador. Surto un segon a la pantalla. Música. Molt bones sensacions. No obstant això, la sensació que vaig tenir a la sortida de la meva primera marató de Barcelona 2012 no crec que la torni a tenir mai més en cap cursa ja que va ser brutal. Crec que irrepetible i, és clar, que inoblidable.
Sortim i em poso darrere del globus de 42’. Molt optimista jo. Estratègia: “el segueixo i a la Via Laietana amb el segon alè i el pendent el passo i faig sub 42”. Dit i fet. Molta gent al carrer animant i em poso a l’Ipod 6G una sessió d’un DJ de la meva època discotequera juvenil (recordeu l’Acid house? Pumba Pumba Pumba). Avui em menjo el 42 segur. Surto per sota de 4 min/km., però el meu pulsòmetre Nike Sportwach amb cinta Polar, marca 160 x’. Estic molt per sobre del meu llindar anaeròbic que es 150 x’, però penso que avui tiraré bé.
Arribem a Colom, tot correcte. Tinc el globus controlat. Comencem Paral·lel amunt. Carrer inoblidable després de la Marató de Barna. La llebre va molt ràpid o almenys així m’ho sembla. A mig Paral·lel veig que el globus marxa una mica més. Pulsòmetre a 157x i començo a esbufegar. El paral·lel NO és un lleuger pendent, és el Pedraforca. Penso “a la Gran Via que és plana apreto i l’atrapo”. A meitat de la Gran Via el globus estava cada cop més lluny i jo no donava més. Ni la gent ni el House de l’IPod fan que em recuperi. Arribo al final de la Gran Via molt cremat (la gent retallant per la vorera, cosa que no entenc ja que la lluita es amb tu mateix). Em giro i …..pànic…veig el globus de 45’. Ni de conya m’atrapa aquest. Mantinc el ritme a dures penes i arribo a Urquinaona. Espectacular vista de la via laietana plena de corredors amb la mateixa samarreta. La Via Laietana no fa pendent. És mentida. Fa pujada. Estava tant cansat que em semblava com quan arribes al Portillón al pujar a l’Aneto. Arribo al final, tombo cap a Ciutadella i passo d’esprintar. No puc més. Paro el crono. 44´:08”. 1’:18” més de la meva millor marca en 10 km i molt més cansat amb sensacions molt dolentes al final, molt pitjor que els 10 últims km de la marató feta fa 3 setmanes. Recullo l’obsequi i vaig al guarda-roba a per la bossa. La noia que m’atén és la mateixa d’abans. Em veu i riu. Ja sabeu tots per què. 30” per recollir la bossa. Organització impecable.
Vaig cap al punt de trobada i allí van arribant tots. Anem a fer unes braves, que són el millor recuperador post cursa, ja que el greix saturat de l’oli refregit, la maionesa i el quètxup i els hidrats de carboni de les patates deixen enrere les millors barres energètiques, com a mi em va deixar el globus de 42’ al Paral·lel. Unes riures i cap a casa, a la dutxa.
Una matí fantàstic. Organització 10. Companys 10. Les braves, una mica olioses, els hi posem 8.
Fins la propera. Manel
Ficha de la Cursa
No hay comentarios:
Publicar un comentario