Crónica de la 22ª Mitja Marató Barcelona (por rosalizandra)

“La qualitat del que experimentes en una cursa no es mesura amb la marca que hi fas ni amb la classificació final, sinó amb les sensacions que tens mentre la corres.”

Són paraules d’Haruki Murakami que podem llegir a De què parlo quan parlo de córrer, i és així com jo em plantejo les curses. També la mitja marató de Barcelona 2012. El plantejament era fer-la com si es tractés d’un entrenament, gaudint del recorregut, de l’ambient i de les sensacions de córrer a la meva ciutat, sense forçar, sense voler fer marca. Falta només un mes per a la marató, porto molts km d’entrenament, aquesta mitja és la segona cursa de tres seguides i forçar massa potser podria posar en perill la preparació de tots aquests mesos.

Arriba el dia de la cursa. Hi ha nervis, però quatre paraules amb la @romana40, en @_x_e_l_a (a qui desitjo una recuperació molt ràpida i veure’l a la línia de sortida el dia de la marató), en @ferranmoron, la Marta i altres amics amb qui coincideixo m’ajuden a passar aquesta estona. El matí és esplèndid i l’ambient, impressionant. Les condicions són perfectes. Em situo en el meu calaix de sortida i començo a notar els efectes de l’adrenalina que em genera porta el dorsal i el xip. Sona el tret de sortida i allà no es mou ningú. El calaix està pleníssim i fins i tot hi ha gent fora les tanques que no ha pogut accedir al calaix. Se sent pels altaveus que els primers ja han passat el km 1 i nosaltres allà, quiets. Aquests minuts de retenció actuen com a revulsiu, al cap d’una estona ens comencem a bellugar, creuem la línia de sortida i tots els bons propòsits de no arriscar se’n van en orris. Correré com sempre i creuaré els dits perquè això després no em passi factura.

L’objectiu ara és clar: mantenir un ritme de 4,5 min/km sense passar-me en cap moment de 5 min/km. I així, com si es tractés d’un joc, enfilo passeig de Picasso esmunyint-me entre la gent, avanço per passeig de Colom per la vorera i per allà on veig un forat i agafo el carril bici de Paral•lel. A Entença el ritme s’alenteix una mica. Per la vorera no s’hi pot anar i el carrer és més estret, però aviat arribem a Gran Via i allà, amb tota la Gran Via per a nosaltres, es pot córrer a plaer. Quina sensació més extraordinària! Passo el globus 1.50 i no puc evitar recordar que tot just fa un any feia 1.54 a Granollers. Em salto el primer avituallament (no fa calor, no hi ha humitat i pràcticament no suo), passo per davant de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (bum-bum, bum-bum) i clavo la mirada a aquelles velles grans portes i finestres que tan bons records em porten. Creuem el glamurós passeig de Gràcia i seguim per la Gran Via fins al carrer Nàpols. Sense música i amb les orelles ben atentes per poder captar qualsevol cosa que passa a la cursa descobreixo per l’aspecte i per les llengües en què parlen que estic envoltada de corredors estrangers. Oh, em sembla tan exòtic! Ves quina bestiesa, però em satisfà pensar que han vingut expressament a córrer aquesta cursa de la meva ciutat.

Arribem al carrer Nàpols i per fi deixem la Gran Via per anar a buscar el passeig de Lluís Companys. Passem per davant del Palau de Justícia (un lloc que conec prou bé), superem el km 10, veig que porto una bona mitjana i m’instal•lo còmodament en aquest ritme per encarar la segona part de la cursa.

Ens dirigim cap al Fòrum, entrem per la Diagonal, justament per on tantes vegades he anat amb patins però mai corrent i per on passarem d’aquí un mes a la marató. El pensament de la marató en aquest moment m’aclapara. Buf, buf! En aquest punt és on em trobaré el fatídic mur. Porto 10 km i no em vull i imaginar com em trobaria si en portés 30. Aquest pensament és un aterratge forçós a la realitat. Veig que la marató és lluny encara, que no es pot donar res per fet, que és molt imprevisible i que cal continuar entrenant si vull tenir opcions a acabar-la. La preocupació d’aquest pensament queda aviat contrarestat en passar per davant del parc del Fòrum i recordar aquells moments tan especials amb els meus fills al parc. Córrer a la teva ciutat és com jugar a casa. Tots els referents, tots els elements de l’entorn et van a favor i les sensacions són extraordinàries.

Enfilem el camí de tornada fins a la línia d’arribada, passant abans pels carrers del Poble Nou, on els veïns animen de valent als corredors. Queda poc. El meu particular joc amb el Garmin s’està acabant i em començo a notar cansada. Els últims km són els que faig més lents. Veig que milloraré la meva millor marca personal en mitja marató, que gairebé en cap moment he superat els 5 min/km i em deixo portar una mica fins al final. La visió d’una ambulància recollint algú em fa recordar que tots som vulnerables i que no s’hi val a badar. Veure una ambulància que recull un corredor que està fent justament el mateix que fas tu encongeix el cor i, sense adonar-te’n, alenteixes una mica el ritme.

I, finalment, l’arribada. El lloc, immillorable. L’arc de triomf de marc de fons, el parc de la Ciutadella al darrere i una satisfacció enorme d’haver finalitzat la mitja amb 1.41.39, superant amb dos minuts la meva millor marca de fa tres setmanes a Granollers. Una nova millor marca que m’anima a plantejar-me nous reptes i noves curses.

“No és més fort el que arriba primer sinó el que gaudeix més del que fa”, diu Kilian Jornet a Córrer o morir. Doncs això mateix farem, gaudir, gaudir al màxim de córrer i del que sigui per sentir-nos més forts, més bé i, en definitiva, més feliços.

rosalizandra

Ficha de la cursa