Crónica Cursa Torrelavit (por visualpanic)

Dissabte passat i per primer cop a la meva curta vida com a "runner" vaig poder participar a la 33ª Cursa Muntanya Torrelavit (altrament anomenada "El patiment de l'estiu").

Cap a les 18h vam arribar a Torrelavit, amb temps per recollir el dorsal i veure les sortides dels més petits, que feien curses de 1 i 2kms. Un cop preparats ens vam trobar amb un amic, en Joan, que també venia a córrer, i vam escalfar una mica tots junts. A les 19h es donava el tret de sortida de la cursa de 10k per als gairebé 300 participants, vaig començar amb bones sensacions, tot i que des dels primers metres ja començava a pujar. Quan encara no s'havia acabat el primer km ja trepitjàvem sorra, i vaig anar fent xino-xano.

Tot anava molt bé... fins al primer avituallament. Amb la temperatura que feia vaig decidir agafar una mica d'aigua... i ho vaig pagar massa car! Menys d'un km després em va agafar un mal de panxa que em va fer aturar-me i gairebé seure, a punt a punt vaig estar de tornar cap al darrer cotxe d'assistència i demanar que em portés de tornada... però... si vaig poder amb els 73k de la HTBCN... no podia amb un mal de panxa? Ni parlar-ne! 


Em vaig agobiar una mica, veia passar força gent (alguns, molt amablement, em preguntàven si estava bé, al que jo responia un "pfffffsinopateixis" :-). Just abans de la punxada m'havien dit que anava tercera i ara veia com el temps guanyat es perdia. Un parell de minuts (que se'm van fer molt llargs) després vaig tornar a caminar poc a poc i després a córrer, el dolor va anar desapareixent i al final tornava a trotar; va arribar un corriol on s'havia de caminar "si o si" (que tampoc em va anar malament per acabar de recuperar-me), i després ja només quedàven 3kms! No tenia gaire temps per recuperar les posicions perdudes... però ho vaig intentar, vaig decidir que si no ho donava tot me'n penediria, i per sort les cames em van respondre prou bé. Al final vaig poder acabar, patint una mica més al darrer km, amb un temps final de 55:29min i 5a classificada femenina.

Tot i el "mal sabor" que em va quedar de la punxada, vaig quedar contenta d'haver-me refet i no haver tirat la tovallola, que en el fons és el que venim a fer: lluitar contra nosaltres mateixos!

L'any vinent intentarem repetir, la cursa val molt la pena (tant pel recorregut com per l'ambient) i sense punxar! A l'arribada ens esperava una coca, beguda i, com no podia faltar, uns litres de Caldo Aneto! ;)

Ficha de la Cursa