Crónica de la Cursa d'Orrius (por MiquelRM)

Després d’haver comentat uns dies abans a casa l’existència de la “Cursa de la Festa Major d’Òrrius”, organitzada per la “Colla Maimakansu”, aquest passat dissabte ens vàrem trobar, gaire bé sense voler, dins el cotxe dels pares camí cap aquesta població del Maresme, llestos per participar-hi i passar la tarda d’un no gaire calorós dissabte de juliol.

Allà hi vàrem arribar puntuals.

Un cop a la Plaça de l’Església, vàrem realitzar les inscripcions a un raonable preu de 3€ per persona. El meu pare i la meva companya ho van fer a la caminada i jo a la cursa. Així doncs, la logística quedava a càrrec de la mare.

A dos quarts de set, marcats per el puntual toc de campanes de l’església s’iniciava la caminada, a la que vaig decidir unir-me en els seus primers trams per “inspeccionar” el terreny. Aquests primers metres van transcórrer per la carretera d’Òrrius que arriba a La Roca, que té ferm d’asfalt i pujadeta continuada i forta.

Al cap de vint minuts caminant vaig decidir fer mitja volta. Creuant-me amb els participants de la caminada, vaig tornar trotant cap al poble on vaig esperar les campanades de dos quarts de vuit, que era l’hora de sortida dels corredors.

Un cop arribada l’hora, vaig dirigir-me al lloc de sortida i em vaig col•locar a la cua del grup de corredors. Vistos els primers trams el millor era no començar fort. Al sonar la primera campanada de dos quarts de vuit, vaig veure com els corredors capdavanters enfilaven les primeres rampes de la carretera. Aquests trams, evidentment, es van fer més durs que caminant i segons el programat, els vaig plantejar a ritme diesel. La cursa va transcórrer fins el quilòmetre dos per la carretera, on vàrem girar a l’esquerra per agafar una pista que ens portaria de nou fins a Òrrius.

Aquesta pista, encara que no tant inclinada com el tram asfaltat, seguia pujant i ja al quilòmetre tres de la cursa ens vàrem trobar amb el primer avituallament on se’ns va informar que les ampolles d’aigua, que eren de 1.5 litres, eren per compartir entre els corredors.

Atenció a la mida de l’ampolla del company 448 (i el 665)

Uns dos-cents metres després de l’avituallament arribem al que seria el punt més elevat de tot el recorregut, per a continuació d’un suau descens deixar-nos lliscar per uns suaus tobogans on la pista, sense estar malament del tot, va començar a tenir el ferm una mica més irregular. Per aquest motiu, tot mirant de no repetir la mala experiència de la “Cursa de Campana”, vaig començar a anar amb més cura. Aquest fet, sense planejar-ho en aquell moment, em va servir per regular les pulsacions.

Tot seguit, si no recordo malament sobre el cinquè quilòmetre, ens trobem amb el segon avituallament d’aigua amb el mateix sistema d’ampolles. A partir d’aquí, a excepció d’un tram de 300 metres de fort desnivell on molts dels participants vàrem quedar quasi clavats, el recorregut continuava baixant suaument fins arribar a un mirador natural des d’on es va poder gaudir d’una vista de gran part de la costa del Maresme, amb Cabrils a les faldes de la Serralada Litoral i Vilassar de Mar vora del mar. [Aviat hi tornaré amb la bici per gaudir de nou i amb més tranquil•litat d’aquest entorn]

Deixats enrere dos o tres quilòmetres més, les baixades es van tornar més pronunciades i començàvem a trobar-nos amb els caminants que més endarrerits. Per l’augment del desnivell i de l’increment del trànsit de la pista, la cosa se’m complicava. Vaig haver de vigilar on trepitjava, tenir cura dels genolls, esquivar caminants (alguns amb nens i gossos) i per evitar pagar les baves, mirar d’atrapar a la família.

Quan el Garmin va xiular el km 9 va ser el moment on m’adono que queda poca cursa.

Com havia reservat al pujar i anat amb cura al baixar, vaig arribar a aquells darrers trams amb força gasolina al dipòsit. Així doncs, decideixo augmentar el ritme. Justament en aquell instant, coincidint també amb el final de la pista i entrada a Òrrius, a uns 200 metres davant meu, veig al pare i a la Bea que estava mirant enrere. Malgrat la distància que ens separava, ens saludem. Accelero encara més i avanço a tots dos com un coet i em planto al tram final, al centre del poble, que és una pujada curta però molt pronunciada que dóna accés a la Plaça de l’Església, ara plena de espectadors que ens animen de manera espectacular, augmento encara més el ritme i arribo a la petita plaça amb les pulsacions pels núvols.

Final en ascensió

Passada la meta és el moment dels premis finals: suc de Taronja, talls d’una boníssima síndria, un préssec i una planta maduixera de record.

Un cop reunits de nou els quatre i mentre es recuperaven les nostres energies, assalto a un company de corredors.cat per immortalitzar el moment amb unes fotografies. Després, comentada l’experiència, coincidim que l’any vinent, per poc que es pugui, repetirem.

Per cert, em deuen unes les braves!